Els Nostres Besavis: Miquel Massutí Roig i Magdalena Alzamora Riera
Relat basat en La nissaga dels Massutí de Felanitx (1500-2003), de l’oncle Pere Antoni Massutí Oliver amb l’ajuda del seu germà Miquel, i amb la incorporació d’una recerca genealògica iniciada per son pare, Miquel Massutí Alzamora. Enriquit amb el que em contaren els oncles Llorenç i Enrique Massutí Nicolau; l’oncle Miquel Massutí Rosselló; ma mare, Maria Antònia Reus; les ties, Francisca Sureda i Joana Aina Rigo Reus; i també amb les aportacions de les cosines, Catalina Massutí Jaume i Sofia Massutí Sureda; i de la meva germana, Catalina Oliver Reus Massutí. Finalment, tot va ser revisat i millorat per les cosines Catalina Massutí Ramis i Assumpta Massutí Sampol.
Pere Antoni Oliver Reus Massutí, 2020
Amb afició i amor al que és més nostre, he investigat les arrels de Ca’n Massutí. Permeteu que us ofereixi el que, més que un arbre, és un autèntic “bosc” genealògic. Crec que podrà interessar-vos; pensau que si no a la nostra generació, si, a qualcun dels nostres fills o dels nostres nets, pot complaure conèixer els orígens dels Massutí. I, sobre tot, ara encara tots som parents, però així com -gràcies a Déu- hem proliferat, arribarà un moment en què els nostres successors ni tan sols es coneixeran. Si guardau aquestes notes – repetesc que fetes amb tot amor als que han estat, als que son i als que, si Déu, vol seran- sempre hi haurà un Massutí que podrà conèixer que tots tenim un tronc comú. I aquest interès crec de debò que s’ha de donar i que, per això, val la pena conservar el què pot convertir-se amb llaç d’unió de generacions venidores. Unió que engendrarà afecte, talment com ara. A vegades ho he comentat amb alguns de voltros, ens veim poc, massa poc, però ens estimam, pensam de semblant manera, ens sentim família; i això és tan hermós que seria una llàstima desaparegués. Tal volta aquestes notes ajudaran un poquet a aconseguir aquest fi.
Fracment de la Introducció de “La nissaga dels Massutí de Felanitx (1500-2003)”
Perantoni Massutí Oliver, 2003
Context històric
Els besavis Massutí Alzamora: Miquel Josep Massutí Roig (1856 – 1931) i Magdalena Alzamora Riera (1864 – 1935) visqueren els darrers anys del regnat d’Isabel II, la revolució de 1868, l’intent de monarquia parlamentària d’Amadeu de Savoia (1871-1873), la Primera República (1873-1874), la tercera guerra carlina (1872-1876) i la restauració borbònica.
Visqueren, així, els regnats d’Alfons XII (1874-1885) i d’Alfons XIII (1886-1931), la guerra de Cuba, la guerra d’Àfrica, el cop d’estat i les dictadures dels generals Primo de Rivera (1923-1930) i Berenguer.
La besàvia va viure els inicis de la Segona República (1931-1939), però no el cop d’estat de Franco ni la Guerra Civil de 1936 a 1939.
Els darrers anys de la vida dels besavis foren els de la Revolució Russa (1917), la Primera Guerra Mundial i els principis d’Adolf Hitler a Alemanya (1921) i Benito Mussolini a Itàlia, (1922) a més de la creació de la Societat de Nacions (1919), precursora de les actuals Nacions Unides i per la qual tant va treballar Pere Oliver Domenge.
Història i política
Parlant de política, quan el 1874, el cop d’estat del general Martínez Campos va acabar amb la Primera República, cosa que va suposar la restauració de la monarquia borbònica i el començament del regnat d’Alfons XII, es va fundar el Partit Fusionista de Felanitx, el Liberal Fusionista de Práxedes Mateo Sagasta, per fer oposició als conservadors d’Antonio Cánovas del Castillo. Aquests dos partits constituïen el sistema bipartidista d’alternança en el govern que va caracteritzar la restauració. Entre els fundadors hi havia l’oncle del besavi Massutí, Bartomeu Alzamora Soler, i també el besavi dels cosins Oliver Reus, Miquel Reus Bennàsser. Probablement, el besavi Massutí, que tan sols tenia 18 anys, també era amb els fundadors. El 1875 a Felanitx cantaven una cançó al·lusiva al nou partit liberal.
N’Aina Bolena i n’Enric Octau, en Pere Capet i en Massutinet són fusionistes.
Els fusionistes, el 1881, guanyaren les eleccions a Felanitx. El 1887 tornà a haver-hi eleccions i, contra tot pronòstic, la victòria fou per als conservadors i republicans, una coalició contra natura que va aconseguir tombar els fusionistes. En les eleccions següents, les de 1895, novament molt igualades, els conservadors varen tenir més vots, però no varen aconseguir governar. Pel joc de les minories, el fusionista Salvador Vidal Valls de Padrines va ser nomenat batle. Els portaveus fusionistes eren el besavi Pere Massutí Roig i el seu oncle, Sebastià Mesquida Massutí. El febrer de 1896, es va originar un conflicte i el governador destituí el batle Salvador Vidal i vuit regidors fusionistes, tots manco el besavi Massutí i el seu oncle Mesquida. Sebastià Manresa, en la seva novel·la El blues de Maceo, es refereix a Felanitx en aquells anys de final de segle i a la decisió del governador civil.
De fet, a les famílies dels besavis uns eren liberals i d’altres conservadors. La divisió clàssica també arrelava dins de les famílies i, és clar, era tema preferit de les tertúlies. En el temps de la primera guerra europea (1914-1918), el besavi Massutí (Miquel Massutí Roig) defensava la ideologia liberal, però el seu germà Pere es decantava pels conservadors. Tots dos eren mauristes. Recordem que el famós polític mallorquí va militar successivament en els dos partits. Pel fet de ser liberal, segurament el besavi Massutí era francòfil, partidari dels aliats. L’oncle Pere era germanòfil, l’oncle Miquel Massutí Alzamora i la tia Francisca Mesquida li deien el Kàiser. Els altres de la família Massutí del carrer del Juavert tenien també preferències, adequades a les pròpies maneres de ser. L’aplec familiar discutia sense perdre’s el respecte. La germana de Sebastià Mesquida i mare de la tia Francisca Mesquida Alzamora deia que era francòfila, perquè França és més a prop. Miquel Massutí Alzamora i la seva cosina Francisca Mesquida Alzamora, nins encara, seguien d’amagat les converses aferrissades. EIIs sabien quin peu calçava cada un dels contertulians, i posaven messions sobre quin dels dos bàndols en sortiria guanyador, talment com si es tractàs d’una competició.
Els Massutí del carrer del Juavert
Coneixem dotze generacions de Massutí des del segle XVI, i almenys vuit d’aquestes varen viure al carrer del Juavert de Felanitx. Els nostres avis, des del segle XVI, dugueren els llinatges: Massotí Servera, Massotí Vadell, Massotí Suñer, Massotí Pou, Massotí Suñer, Massotí Obrador, Massotí Adrover, Massotí Xamena, Massutí Nicolau, Massutí Roig i Massutí Alzamora. La casa pairal dels Massutí tenia un corral que, primitivament, s’estenia a quasi tota la llargària del carrer. Tan gran era, que el llauraven, i conten que els arbres anyencs del jardí destacaven com fantasmes en l’ombra, i, per damunt de tots, un gran pebreboner que devia inspirar la poesia.
La madona Margalida contava que li havia deixat unes monedes en herència amb les quals es va fer una botonada. D’aquest segon matrimoni de Pere Roig nasqueren tres filles, una d’elles la mare del besavi. Podria ser també que una altra de les filles del vell Pere Roig, Maria, s’hagués casat amb un cunyat de son pare i que d’aquest matrimoni nasqués Mateu Obrador Roig, «Sales».
Els pares de la besàvia
Els pares de la besàvia Magdalena Alzamora Riera eren Francisca Aina Riera d’Albocàsser i l’amo en Bartomeu Alzamora Soler, «Mola». Francisca Aina Riera, que va morir l’any 1907, era tia de la mare de Catalina Rosselló Riera, que es casaria amb el fill tercer dels besavis, Bartomeu Massutí Alzamora.
Bartomeu Alzamora Soler havia estat batle durant la República. Essent batle, es va urbanitzar el Port i es va fer el camí del Pla de sa Sínia, que arribava fins a s’Algar. En aquell temps es construïren els primers magatzems a la part de sa Duana, i els Massutí en feren part del projecte.
Bartomeu Alzamora Soler tenia un germà, capità d’infanteria, que va morir l’any 1874 lluitant contra els carlins a Castro Urdiales durant la tercera guerra carlina. Bartomeu Alzamora Soler morí l’any 1901.
La seva filla, Francisca Alzamora, germana de la besàvia, escrivia al seu germà Bartomeu, emigrat a Mèxic:
Querido hermano: Era menester que mi alma se viera libre del doloroso estupor en que quedó por la muerte de nuestro amado padre. Debo decirte también que se portaron muy bien nuestros parientes y especialmente nuestros cuñados Massutí y Riera, que en los cuatro días que estuvo grave no se separaron un momento. Estamos agradecidos de todos y, esperando tus órdenes, quedan desconsoladas tu madre y hermanas.
La joventut del besavi
De la joventut del besavi sabem que son pare el va enviar a estudiar a Palma amb el seu germà Pere. També tenien una germana que nomia Catalina. En Miquel i en Pere, a Palma, vivien en una casa prop de la porta de Sant Antoni, al carrer d’en Ballester, devora el Socors, amb una dona que els cuidava.
Els pares del besavi
Els pares del besavi Massutí, que s’havien casat l’any 1854, eren Pere Antoni Massutí Nicolau i Catalina Roig. Pere Antoni Massutí Nicolau, del qual hem pogut llegir que era «perteneciente a una antigua familia de la localidad, tradición de hidalguía y honorabilidad intachables», va ser membre del partit conservador i jutge de pau de Felanitx entre 1883 i 1891. Sembla que no va arribar mai a celebrar judici. Solia dir: «Si no ho pots arreglar amb una garrotada, deixa-ho anar.» Contaven que, si acudien a ell, tothom se n’anava arreglat.
Catalina Roig era filla de Pere Roig, «Belo», que havia nascut a mitjan segle XVIII. Catalina Roig tenia dues germanes, Maria i Petra, i un germanastre, Pere, fill d’un primer matrimoni de son pare.
Els Belos eren gent rica, i en Pere, cap allà l’any 1830, mentre estudiava a Palma, festejava una al·lota de Felanitx, de llinatge Obrador. En un dels períodes de vacances en què va tornar a Felanitx, es va trobar que son pare, que llavors tenia més de vuitanta anys, es casava amb la seva al·lota. En saber-ho, va trabucar i va intentar matar-se clavant-se un ganivet. El pogueren salvar, encara que hi ha diverses versions d’aquest fet. Varen poder impedir que es clavàs el ganivet, però hi ha qui deia que no tenia cap intenció de clavar-se’l i que tot era comèdia. El cas és que la resta de la vida va viure trastornat i reclòs a ca seva, cuidat per la madona Margalida Blaia i altres dues dones, si bé no volia que li fessin el llit perquè deia que sentiria olor de dona i no podria dormir.
El tío Pere estudiava cultura general i el besavi, teòricament, estudiava el batxiller amb don Pau Gralla, que era catedràtic de l’institut. Però, en realitat, el besavi només en va fer el primer curs, perquè es va dedicar sobretot a la seva passió, el dibuix i la pintura. Anys més tard, el 1910, va ser un dels impulsors de la construcció de la capelleta de Sant Salvador i, en una carta a la seva filla Catalina, que aleshores estudiava al col·legi de la Puresa a Palma, deia:
Estimada hija: Supongo habrás recibido mi telegrama de hoy en que te decía que me era imposible pasar mañana a esa, como te tenía anunciado, pero que lo efectuaría el próximo sábado en el primer tren. El motivo de esta variación ha sido porque me han suplicado que formase parte de una comisión, que el jueves, o sea pasado mañana, he de ir a ver el estado de las obras de «La Capelleta» en la falda del monte San Salvador, para resolver el modo y la manera de ultimarlas; y como sabes que yo he intervenido algo en la realización de este proyecto, no he querido negarme a tal invitación. Cuando estés entre nosotros, creo que será este punto el que elegiremos algunas veces para dar un paseo, pues, acabada la construcción de este edificio y muy arreglado como está el camino, resultará el sitio mucho más delicioso que antes y de más atracción. Hay por aquellos contornos detalles muy bonitos para sacar vistas o pintar algún cuadrito del natural. Tal vez, entre los dos, hagamos algunos trabajos en pintura, esta primavera, aprovechando las tardes que tenga yo libres. Por si se me olvidase, cuando yo esté en esa, hazme recordar cuanto te haga falta en tu ajuar de pintura, para adquirirlo, pues tal vez te sería difícil encontrarlo en Felanitx. Como te digo, yo pasaré a esa el sábado, Dios mediante, en el primer tren; y estarás preparada para salir conmigo a hacer algunas compras y algunas visitas; pero no te despedirás todavía de ese Colegio hasta el domingo, en que se unirá a nosotros tu madre, que también desea despedirse y dar, personalmente, las gracias a esas estimables Madres y Hermanas; y regresaremos los tres a Felanitx el mismo día en el tren de las dos. Hasta muy pronto, pues, hija mía, y, con los cariñosos recuerdos, te quiere con toda el alma, Miguel Massutí, Catalina mía.
També sabem que el besavi va tenir la primera bicicleta que hi va haver a Felanitx i la va estrenar anant de la Vila fins al Port, on l’esperaven els seus amics. Sembla que va suar tant que, quan va arribar al Pla de sa Sínia (el que avui duu el nom del seu fill Miquel), bicicleta i besavi tot vestit anaren a la mar.
El besavi era un esportista, ja que, juntament amb seu cosí Sebastià Mesquida Massutí, anaven nedant des de s’Arenal del Port fins a Cala Marçal, una distància certament considerable.
La cosina del besavi, Catalina Mesquida Massutí
Cosina del besavi era Catalina Mesquida Massutí (1851-1907). A la dècada del 1990, en el Casal Balaguer, de Ciutat, va fer-se una exposició sobre «El papel de la mujer en Baleares. Dones a les Illes: treball, esplai i ensenyament (1895-1945)». La mostra intentava plasmar l’evolució de la situació de la dona a les Balears des de final del segle XIX fins a la primera meitat del XX. L’exposició deixava clara la discriminació laboral de la dona, el seu doble paper en el compliment de les tasques domèstiques i externes a la casa, la conflictivitat escassa del sector femení, la pràctica de l’esport, l’aparició de noves modes i influències foranes o la pugna per l’actuació com a educadores. Els noms de quatre dones destacaven amb llum pròpia en l’exposició: les mallorquines Catalina Mesquida Massutí i Maria Mut Mandilego; la menorquina Margalida Comas Camps, i l’eivissenca Maria Marí Torres.
Els parents Riera, Mesquida, Sureda i Verd
De la branca Alzamora Riera de la mare de la besàvia ve el parentesc, més o manco llunyà, amb la família de Miquel Riera, que va ser batle de Felanitx. De la germana de la besàvia, que es va casar amb Sebastià Mesquida Massutí, cosí del besavi, ve el parentesc amb la tia Francisca Mesquida i els seus fills, Germà i Maria Eulàlia.
Així mateix, sembla que Llorenç Sureda, el besavi dels cosins Massutí Sureda va voler tenir relacions amb Catalina Mesquida Massutí i que la cosa no va prosperar. Finalment, Llorenç Sureda es va casar amb Francesca Roig Martorell, «Belo», i tengueren un fill, Enrique Sureda Roig, i diverses filles, les ties Sureda del carrer de la Portella. Una d’aquestes filles va casar-se amb el metge Josep Verd Sastre de Santa Maria. D’aquí el parentesc, més o manco llunyà, amb els Verd, Sebastià Verd Crespí, periodista, i els seus cosins, Pep Coll Verd, metge, el seu germà Juanjo i la seva germana.
La família Roig Alzamora
L’12 de febrer de l’any 1884 Miquel Massutí Roig, quan tenia 27 anys, es va casar amb Magdalena Alzamora Riera de can Mola, que en tenia 25. La cerimònia es va celebrar a l’església de Sant Alfons. Segurament ho feren a Sant Alfons perquè el besavi havia intervingut en l’obra del temple. Cosme Bauçà, a Història de Felanitx, comenta:
Así dispuesta la obra principal (de Sant Alfons) y colocadas las puertas de entrada que, costeadas por Dª María Pou, labró el carpintero Antonio Mestre de Can Vica, adornado el interior del templo con trece vistosas arañas de cristal y un cortinado completo para las capillas, diseño del paisano D. Miguel Massutí.
Respecte de la capella dels Dolors llegim:
En 1882 cuidó de allegar recursos para la actual figura de la Virgen de los Dolores y construcción del primer retablo barroco el hermano Rafael Binimelis, encargando el diseño a D. Miguel Massutí.
Els besavis Massutí Alzamora visqueren a can Massutí en el carrer del Juavert, devora ca les monges, i tengueren 4 fills: Pere, que va néixer l’any 1888, l’any 1886 va néixer Catalina (feia nom per la seva àvia, Caterina Roig de can Belo), però va morir al cap de pocs mesos de vida, i quan va néixer una altra filla li posaren el mateix nom, Catalina. El tercer va ser Bartomeu.
L’amo en Bartomeu Alzamora, «Mola», en una carta, comentava dels seus nets: «Pedro és un estudiant, mentre que Bartomeu és un al·lot tremendo i Catalina una nina presumida.»
L’any 1902 va néixer el darrer fill dels besavis, el petit Miquel.
Catalina Mesquida Massutí va estudiar el 1870 en el col·legi de la Puresa de Palma la carrera elemental de mestra. Va exercir a Ciutadella, Artà, Porreres i, finament, a Felanitx, el seu poble, fins que va morir, víctima d’arterioesclerosi. Madre Alberta va assistir als funerals. D’aquí l’amistat de la família Massutí amb madre Alberta Giménez, que, malalta l’any 1865 i després de la mort de la seva filla Catalina, va passar la convalescència a la finca de la Mola, propietat de la família Mesquida.
L’any 1941, en un escrit que va titular «Recuerdos de mi niñez», el petit dels Massutí Alzamora contava:
Fa molts d’anys, ho recordau, germanes? No hi havia neu al meu cap, ni desenganys al cor. Era una serena nit d’estiu; vostra directíssima amiga, sa Madona Magdalena de can Massutí, aquella santa dona que em portà en el si, i que em va ensenyar a dir «Pare Nostre, que estau en el Cel», em gronxava tendrament, mentre unes belles estrofes del nostre poeta màxim, entonades amb lliure melodia, com soIs ho saben fer les mares, alegraven eI meu sentit i arrelaven fondament en mon cor; els anyosos arbres del jardí destacaven com fantasmes en l’ombra i en el cel resplendien tantes d’estrelles, que pareixia talment que s’havia romput eI collar de diamants de l’Univers. Així, aquella nit, m’adormí entre els braços maternals, encobert amb cançons de ma terra. Han passat els anys, i, amb ells, alegries, tristeses, preocupacions, emocions de tota mena; han apuntat els cabells blancs en el meu cap, i els desenganys al meu cor, i l’eco d’aquella cançó i d’aquella rialla, en la llunyana nit d’estiu, es manté viu en ma memòria.
L’any 1915 Catalina es va casar amb Pere Oliver Domenge, i junts tengueren una vida amb moments de felicitat, però també d’altres de molta desgràcia.
El Banc de Felanitx i la fil·loxera
L’any 1884 els principals terratinents, propietaris i comerciants de la Vila, entre els quals hi havia Miquel Reus Bennàsser i també el besavi Massutí, fundaren el Banc de Felanitx. Entre els fundadors, hi trobam diversos familiars de les branques Massutí, Oliver i Reus. Miquel Reus va ser nomenat president del banc i el besavi Miquel Massutí director gerent. Per signar l’acta de constitució, els fundadors es reuniren a l’Ateneu, en el carrer Sitjar, una altra institució que també havia impulsat el besavi. Entre els signants, hi trobam: Ramon Obrador Massutí; Pedro Oliver Nicolau, casat amb Maciana Obrador Massutí, pares del besavi dels cosins Oliver; Miquel Oliver; Francesc Riera Tauler, casat amb Joana Anna Massutí Nicolau, germana del pare del besavi Massutí; Bartomeu Alzamora Soler, pare de la besàvia Alzamora, i Julià Suau Carrió, el del crit.
En el tom IV de la Història de Felanitx de Cosme Bauçà podem llegir referit al nomenament del besavi:
Lo que le permitió revelar sus conocimientos financistas y acentuar su personalidad hasta adquirir los contornos de que goza. Sin sospecha, pues, de lisonja, agregamos que en el Banco de Felanitx el señor Massutí es algo más que el Gerente. Se le considera y se le trata con justificados motivos como el factotum. Su opinión es escuchada y acatada en los más dificultosos casos del Directorio, como conocedor de las cotizaciones de plaza y estado del comercio nacional y extranjero, a juzgar por el prestigio de que goza el Banco mismo, lo que constituye un galardón honorífico en la vida de labor oculta de este apreciable funcionario.
El primer directori del banc va estar format per: Miquel Reus Bennàser; Jaume Barceló, «Cordella»; Bartolomé Alzamora, «Mola»; Agustí Fuster, «Gaspà»; Antoni Artigues, «Claret»; i Miguel Antich, «Saletas».
L’any 1883, animats per la demanda de vi ocasionada per la plaga de fil·loxera que patien a França, alguns dels que serien accionistes del banc havien comprat un vapor, i li posaren el nom de Santueri.
Aquest vaixell va servir per a l’exportació de vi a França des de Portocolom i també per al transport de viatgers. Quan el Santueri va iniciar l’activitat, es va celebrar un gran banquet al qual va assistir el diputat a Corts Antoni Maura, que va visitar el vaixell acompanyat d’altres personalitats.
Uns anys abans, l’any 1879, el besavi també havia impulsat, juntament amb Guillem Obrador Timoner, la fundació del setmanari El Felanigense, que va començar a publicar-se el 20 de juliol de 1883.
La carta del 29 desembre de 1908, enviada per Magdalena Alzamora de Massutí al seu germà Bartomeu Alzamora emigrant a Mèxic, ens ofereix una idea de com anaven les coses per can Massutí en aquell temps:
Los de casa como siempre: Pedro (el tío Pere Massutí Roig) desviviéndose para que el campo dé todo el rendimiento que sea posible para poder atender debidamente a los gastos de casa y la más cumplida educación de sus sobrinos, a quienes quiere cual si fuera su padre. Miguel (el besavi) muy atareado con el balance, pero considerado por los de la Junta y respetado por los accionistas del Banco. Catalina sigue en Palma para concluir este año los estudios superiores, y al parecer sus profesores están satisfechos de su aplicación y aprovechamiento; muestra bastante disposición y gusto para la pintura. Miguelito, dócil y cariñoso, sigue por ahora siendo muy estudioso. Bartolomé trabajando en el campo. Adiós, hermano mío; ahora sólo me resta darte las gracias por la solicitud y cariño con que atiendes a mi hijo, pues, según él nos cuenta, haces las veces de padre velando por él, y de amigo, dispensándole tu ternura. Tanto su padre como yo solo deseamos tener ocasión de mostrarte nuestro agradecimiento. Dispénsame te suplique sigas vigilando para evitar se extravíe: es joven, y a esa edad a veces se tuercen, si no tienen quien les sostenga y guíe con rectitud. Se me olvidaba decirte que ya no pesa ningún gravamen sobre la casa de Antonio Claret por el crédito que tenemos con el Banco; Miguel halló modo de arreglarlo porque Claret deseaba vender la casa.
El cas és que, de resultes de la crisi de la fil·loxera, el Banc de Felanitx, que dirigia el besavi Massutí, va haver de fer front a bastants d’impagats d’hipoteques i el besavi va vendre pràcticament tot el patrimoni que tenia per fer front a alguns d’aquests impagats, perquè, encara que no eren seus, se’n sentia responsable. Ningú de la família no ho va saber, però, òbviament, l’economia familiar se’n va ressentir, i molt. El darrer comentari de la besàvia al seu germà segurament té relació amb aquesta circumstància.
Els Massutí a Mèxic
Pere Massutí Alzamora era el més gran dels germans i va partir cap a Mèxic, on ja vivia el seu oncle, Bartomeu Alzamora Riera, a principi del segle XX. Com que la fil·loxera, que va arruïnar la vinya a tot Mallorca l’any 1891, va deixar la família en una situació difícil, decidiren que el fill gran partís cap a Mèxic.
L’any 1909, la besàvia escrivia al fill Pere i al germà Bartomeu i els anunciava l’arribada del seu cosí, Francesc Riera Alzamora, amb un grup de felanitxers.
De fet, Bartomeu Alzamora Riera, fill de Bartomeu Alzamora Soler de can Mola i de Francisca Aina Riera Tauler, que havia nascut a la casa del carrer de la Mar l’any 1862, va ser el primer Massutí que va emigrar a Mèxic. La ruïna de ca seva, motivada per la terrible fil·loxera, va decidir-lo a anar-se’n a Tabasco a treballar en el comerç del senyor Estades, de Sóller. Allà també va trobar costat en la família Canals, també de Sóller. Però la veritat és que no va fer fortuna i va retornar a Felanitx molts anys després, quan ja havia complit els cinquanta. Es va casar l’any 1912 amb Antònia Antich Veny de can Saletes, que també tenia cinquanta anys. El comentari de la tia Antònia Alzamora, germana del novii, fou: «Avui ha entrat un segle a ca nostra». Va ser Bartomeu Alzamora Riera des de Tabasco que va animar Pere Massutí Alzamora a anar cap allà.
Pere Massutí va tornar a Felanitx l’any 1916, quan li diagnosticaren un aneurisma d’aorta amb molt mal pronòstic. A Mèxic primer va viure en el sud, sembla que a Mèrida. Els darrers anys d’estada a Mèxic des de 1914 va viure a Ciutat de Mèxic. Treballava en un comerç d’ultramarins que també era cantina. Era el temps de la revolució mexicana i de la derrota del general Huerta, a qui ajudaven els Estats Units, que havien desembarcat a Veracruz. Va viure la revolució i l’entrada a la capital d’Emiliano Zapata i Pancho Villa, ocasió en què hagueren de romandre tres dies amagats en el soterrani de la tenda.
L’any 1918, Pere Massutí Alzamora des Molí va obrir la primera fàbrica de ciment, i poc després s’introduí en la fabricació del formigó de ciment i grava. Era la fàbrica de la carretera del Port, Cementos Massutí, Fuster y Cía. El soci, Paco Fuster, era el pare de Julio Fuster, que es va casar amb una filla de Jaume Arnau, el metge Felip, espòs de Carme Oliver Domenge.
Pere Massuti Alzamora se va casar amb Catalina Nicolau Jusama i tengueren sis fills, Miquel, Bartomeu, Pere, Llorenç, Enrique i Magdalena.
Miquel Massutí Alzamora i el quartet Joan Greixonera
Miquel Massutí Alzamora va ser un científic de primera en l’àmbit de la biologia marina. Però també era home profundament religiós, de gran bondat i d’una imaginació prodigiosa.
Deixant de banda la producció científica i com a lul·lista, que és ben coneguda, hi ha una anècdota que ajuda a comprendre’n la personalitat. Per les festes de Nadal de 1944 va organitzar amb els nebots un divertit quartet anomenat Joan Greixonera, format per Miquel Massutí Alzamora, Magdalena Oliver Massutí, Miquel Massutí Rosselló i Pere Oliver Massutí, que va actuar davant la família reunida a Felanitx, a cas Potecari. El quartet també va representar obres de teatre, i, en una d’aquestes, Maria Antònia Reus, que festejava Miquel Oliver Massutí, va actuar amb el paper de metge. Era un temps en què, malgrat les desgràcies viscudes, el bon humor no s’havia perdut, i afavoria el fet de poder tenir coratge per superar, en el que fos possible, un cúmul de tristeses. Alleugeria les moltes depressions multiplicades sofertes pels Massutí i també pels Oliver i pels Reus. Encara que tot això són històries d’altres generacions, de quan el besavi i la besàvia ja no hi eren. El programa d’aquella vetlada nadalenca del quartet Joan Greixonera va ser:
Jonquet poètic; Macarroni non piu; Muy Siglo XIX; Je m’en fich; Los lleters; Pobrecita; Anatomia patólogica.
Es presentaren cantant:
Ah, senyora Catalina! i la demés concurrència armau-vos de paciència, ja que anam a presentar un conjunt familiar de música, cosa fina, tots creim que us agradarà. Amb gran treball i fal·lera, fa temps que l’hem preparat: un «quarteto» refinat, que es diu: JOAN GREIXONERA.
Pere Massutí Roig
Pere Massutí Roig, germà fadrí del besavi, també va viure a la casa del carrer del Juavert.
El 21 de maig de 1929 escrivia al seu nebot, Miquel Massutí Alzamora, i li expressava la satisfacció que sentia pel seu casament amb Dolors Oliver Domenge:
Després d’haver passat en es llit aquests dos dies, diumenge i dilluns, m’he llevat avui a les onze; i poc temps després he rebut la lletra d’en Miquel des dia 20. Més tard he rebut es vostre telegrama d’avui, depositat després des vostre enllaç matrimonial, el qual (lo mateix que els demés d’aquesta casa) m’ha ocasionat una agradable impressió i m’ha omplert de satisfacció sa coral abraçada que m’enviau. Jo la vos envii també, en tota s’efusió de sa meva ànima, esperant, en viu desig, es moment de poder abraçar-vos personalment; i mentrestant prec a Déu que vos concedesca en so vostro nou estat, tota classe de ditxes i felicitats. Molt he sentit, bé que ho podeu creure, no poder estar amb voltros i acompanyar-vos en aquest acte tan trascendental de sa vostra vida.
El 25 de juny de 1929, es va morir a Felanitx, tenia 70 anys. La carta del seu germà Miquel, un mes abans, havia anunciat el pròxim desenllaç de la malaltia:
En greu de l’ànima t’he de dir que s’estat del tio és es mateix, lo qual implica que es consumeix de cada dia, encara que es perill no és imminent per ara.
En el seu testament cedia els béns que tenia de la manera següent:
Lego por buen amor a mi sobrina Catalina Massutí y Alzamora mi finca llamada el Camp Roig, sita en este término.
Lego por buena voluntad a mi sobrino Miguel Massutí y Alzamora mis diez acciones del Banco de Felanitx, los censos que tengo derecho de percibir todos los años, según consta en la escritura de división de bienes que otorgué con mi hermano Miguel Massutí ante el Notario Quiñones; y además le lego mil pesetas, que le serán entregadas por su hermano Bartolomé dentro del término de un año a contar desde el día de mi muerte.
Dichos legatarios no entrarán en posesión de sus respectivos legados hasta la muerte del heredero usufructuario.
Del remanente de mis bienes presentes y futuros sean de la clase que fuesen, instituyo herederos universales, esto es: usufructuario a mi hermano Miguel Massutí y Roig por todo el tiempo de su vida; y propietarios a mis sobrinos Pedro y Bartolomé Massutí y Alzamora y a los suyos a sus libres voluntades, dividiéndoles mi herencia de la manera siguiente:
El indicado Pedro tendrá a su parte mi finca llamada Son Llaneras de cabida e una cuarterada, mi finca llamada Son Xamena y mi finca llamada Son Batlum, sitas dichas fincas en este término municipal.
Y mi sobrino Bartolomé tendrá a su parte todos mis demás bienes de que no he hecho especial mención sean de la clase que fueren, con la obligación de pagar a su hermano Miguel las mil pesetas que lego a este dentro el plazo ya señalado.
Dia 21 de desembre de 1931 va morir Miquel Massutí Roig
El Felanigense, de 24 de desembre següent, publicà aquesta nota necrològica:
Miguel Massutí Roig. Inesperadamente, cuando el diagnóstico de dolencia crónica que le aquejaba no permitía suponer tan próximo como fatal desenlace, dejó de existir el pasado lunes a las primeras horas de la noche.
Així, el nostre besavi ens va deixar quan tenia setanta-cinc anys i se’l recorda tal com continuava la nota d’El Felanigense:
Conversador amenísimo y de una memoria prodigiosa, al rememorar tiempos pasados, hubiera podido quien le escuchara ir escribiendo retazos preciosos de la historia de nuestro pueblo; poniendo a cada hecho y cada dicho el comentario adecuado, seguido por su ingenio siempre despierto y por la rectitud de su juicio desapasionado y sincero.
Fueron en él potentes y dominantes las aficiones literarias, nacidas de una sólida preparación al ampliar en la capital sus estudios elementales, y consolidadas luego con el ejercicio, siempre modesto e ignorado, de pequeños ensayos de verso y de poesía, que denotaron las facultades excepcionales de su ilustración y mentalidad congénitas.
En política destacó siempre su figura unánime, y consecuente, siguiendo la ideología y las normas de conducta trazadas por el gran mallorquín D. Antonio Maura, en las filas de cuyo partido militó siempre, aun en los momentos de honda amargura en que éste estaba condenado al ostracismo… El Sr. Massutí fue en todo tiempo conocido y apreciado por sus estimables dotes de inteligencia y esfuerzo, y su nombre desde muchos años atrás adquirió justo ascendiente en los principales centros comerciales, y atrájole debidamente las miradas del Directorio del Banco de Felanitx, entidad que tuvo a bien confiar a sus cuidados la gerencia del mismo, según nombramiento de 9 de julio de 1894, no defraudando con su actuación confianza tan delicada. Realmente el Sr. Massutí, en épocas difíciles atravesadas por el mencionado establecimiento, épocas que se recuerdan aún y que se produjeron por razones ajenas a las disposiciones internas del Banco, y fue un trabajo incansable, sin desconfiar jamás en el porvenir de prosperidad y bienandanza que él preveía para su cara institución, a la cual vino dedicándole los mejores años de su vida, con toda su buena voluntad y aptitudes indiscutibles.
