ELS MEUS ORIGENS
Histories dels nostres besavis y dels seus fills
Els besavis son:
Miquel Oliver Obrador (1861-1930c) i Maria Dolors Domenge Sancho (1863-1911); Miquel Reus Bennàsser (1841 – 1930c) i Maria Antònia Bordoy Oliver (xxxx – 1925c); Miquel Josep Massutí Roig (1856 – 1931) i Magdalena Alzamora Riera (1864 – xxxx) i Raimundo Manzanares (1851 – 1929) i Juana Garcia (xxxx – 1958c).
Aquest relat pren molta d’informació, pel que fa als Massutí i Oliver de La nissaga dels Massutí de Felanitx (1500-2003), de l’oncle Pere Antoni Massutí Oliver Pero tambe se enriqueix amb el que ens contaren els oncles Miquel Massutí Oliver, Llorenç i Enrique Massutí Nicolau; l’oncle Miquel Massutí Rosselló; la nostre mare Maria Antònia Reus Manzanares; les ties, Francisca Sureda, Joana Aina Rigo Reus i Blanca Echevarria Manzanares i també amb les aportacions de les cosines, Catalina Massutí Jaume i Sofia Massutí Sureda; i la germana, Catalina Oliver Reus.
Miquel Oliver Obrador i Maria Dolors Domenge Sancho
Un poc d’història i de política
Els nostres besavis visqueren els darrers anys del regnat de Isabel II, la revolució de 1868, l’intent de monarquia parlamentaria de Amadeu de Savoià (1871-1873), la primera Republicà (1873-1874), la tercera guerra carlista (1872-1876) i la restauració borbònica.
Visqueren també els regnats de Alfonso XII (1874-1885) i Alfonso XIII (1886-1931), la guerra de Cuba, la guerra d’Àfrica, el cop d’Estat i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Berenguer. Cap d‘ells va viure la segona Republicà (1931-1939) ni el cop d’Estat del general Franco i la Guerra Civil de 1936 a 1939 amb l’excepció de la besàvia Juana Garcia que va viure uns anys a Felanitx fins que va nàixer el seu besnet Pere i se’n va anar a Madrid a on va morir l’any 1958.
Els darrers anys de la vida dels besavis foren els de la revolució russa (1917), la primera guerra mundial i els principis de Adolf Hitler a Alemanya (1921) i Benito Mussolini a Itàlia (1922) a mes de la creació de la Societat de Nacions (1919), precursora de les actuals Nacions Unides per la que tant va treballar l’avi Pere Oliver Domenge.
Parlant de política local, quan el 1874, el cop d’estat del general Martínez Campos va acabar amb la Primera República, cosa que va suposar la restauració de la monarquia borbònica i el començament del regnat d’Alfons XII, es va fundar el Partit Fusionista de Felanitx, el Liberal Fusionista de Práxedes Mateo Sagasta, per fer oposició als conservadors d’Antonio Cánovas del Castillo. Aquests dos partits constituïen el sistema bipartidista d’alternança en el govern que va caracteritzar la restauració. Entre els fundadors hi havia l’oncle del besavi Massutí Bartomeu Alzamora Soler i també el besavi Miquel Reus Bennàsser. Probablement, el besavi Massutí, que tan sols tenia 18 anys, també era amb els fundadors.
Els fusionistes, el 1881, guanyaren les eleccions a Felanitx. El 1887 tornà a haver-hi eleccions i, contra tot pronòstic, la victòria fou per als conservadors i republicans, una coalició contra natura que va aconseguir tombar els fusionistes. En les eleccions següents, les de 1895, novament molt igualades, els conservadors varen tenir més vots, però no varen aconseguir governar. Pel joc de les minories, el fusionista Salvador Vidal Valls de Padrines va ser nomenat batle. Els portaveus fusionistes eren el besavi Pere Massutí Roig i el seu oncle, Sebastià Mesquida Massutí. El febrer de 1896, es va originar un conflicte i el governador destituí el batle Salvador Vidal i vuit regidors fusionistes, tots manco el besavi Massutí i el seu oncle Mesquida.
De fet, a les famílies dels besavis uns eren liberals i d’altres conservadors. La divisió clàssica també arrelava dins de les famílies i, és clar, era tema preferit de les tertúlies. En el temps de la primera guerra europea (1914-1918), el besavi Massutí, Miquel Massutí Roig, defensava la ideologia liberal, però el seu germà Pere es decantava pels conservadors. Tots dos eren mauristes. Recordem que el famós polític mallorquí va militar successivament en els dos partits.
Pel que fa al besavi Miquel Reus l’any 1874 quan se va produir el cop d’Estat, del general Martínez Campos contra la República i se va produir la restauració de la monarquia borbònica i el començament del regnat de Alfons XII el besavi se va reunir amb Bartomeu Alzamora Soler, parent de la besàvia Alzamora, Pere Obrador i Julià Suau per fundar el partit polític fusionista de Felanitx, com hem dir, per fer oposició als conservadors que en aquell moment estaven eufòrics per la restauració de la monarquia. El febrer de 1876 també arribà a Felanitx la noticia de l’acabament de la guerra civil carlista i se feren grans festes amb motiu del final de la guerra i fou l’any en que se va començar a construir la plaça de toros.
El Partit del besavi era el Liberal-Fusionista creat per Práxedes Mateo Sagasta i que amb el partit conservador de Antonio Canovas del Castillo constituïen el sistema bipartidista de alternança en el govern. Aquest sistema bipartidista que va caracteritzar el finals del segle XIX i principis del segle XX mantenia el socialisme, l’anarquisme i els republicans apartats del poder. Així les coses l’any 1881 se convocaren eleccions i el nou partit fusionista va guanyar-les i el besavi va ser anomenat batle. L’any 1884, el besavi Reus seguia essent batle i els principals terratinents, propietaris i comerciants de la Vila fundaren el Banc de Felanitx. Entre els fundadors hi trobam diversos familiars de les branques Massutí i Oliver. El besavi va ser anomenat president del Banc i Miquel Massutí Roig, el besavi Massutí, Director Gerent. Durant el mandat el besavi Reus l’1 de juliol de 1884 s’inaugurà el telègraf que posava la Vila en comunicació rapida amb tot el planeta.
L’any 1887 hi va haver noves eleccions i contra tot pronòstic la victòria fou pels conservadors i republicans, una coalició contra natura que va aconseguir tombar els fusionistes i Telm Bordoy va ser elegit batle. Les següents eleccions de 1895 foren novament molt igualades, en aquest cas els conservadors varen tenir més vots, però no varen aconseguir governar i nomenar batle ja que, pel joc de les minories, fou un fusionista el que va ser anomenat batle. Es curiós que entre els portaveus conservadors que mes se feien notar a les sessions de l’Ajuntament hi trobam el besavi Reus que abans havia estat batle fusionista mentre que els de la majoria eren el batle Salvador Vidal Valls de Padrines, el besavi Pere Massutí Roig i el seu oncle Sebastià Mesquida Massutí. Però immediatament, el febrer de 1896, se va originar un conflicte i el besavi, aquesta vegada com a conservador, va tornar ser batle. Els conservadors, que ja feia temps que volien el poder, buscaren desfer-se així com fos dels fusionistes. Sebastià Manrresa a la seva novel·la “El blues de Maceo” se refereix a Felanitx en aquells anys de finals de segle i a la decisió del governador civil. Els regidors fusionistes suspesos foren processats però l’Audiència fallà que no existien indicis de delicte i que la suspensió era improcedent tornant així el batle i els 8 regidors fusionistes. Encara que la cosa no acabà aquí perquè el Governador consultà a Madrid si la reposició del batle i regidors fusionistes havia estat procedent i contestaren que no, així que tornaren esser suspesos i de nou entraren els conservadors.
Miquel Oliver Obrador i Maria Dolors Domenge
Miquel Oliver Obrador, el besavi Oliver, va nàixer l’any 1861 i la besàvia Maria Dolors Domenge Sancho l’any 1863. El besavi va morir poc abans de la proclamació de la segona república i la besàvia havia mort l’any 1911 amb tan sols 48 anys.
El besavi era fill de Pere Oliver Nicolau “Barcelo” i Maciana Obrador Massuti que s’havien casat l’any 1847 i era net de Pere Oliver Barcelo casat l’any 1820 amb Joana Aina Nicolau Vaquer. Pere Oliver Barcelo era fill de Catalina Barcelo Barcelo casada l’any 1780 amb Pere Nicolau Artigues, propietària de Son Barcelo i que malgrat el llinatge sa perdria per ser dona va continuar com a malnom dels Oliver fins a l’actualitat. Pere i Maciana Visqueren a la casa del carrer dels Prohisos.
Pere Oliver Nicolau (1824- xxxx)
La besavia quan se va casar amb el besavi era viuda de Manuel Maroto i Rosselló tinent d'infanteria. Era filla de Bartomeu Domenge, capità de la guàrdia civil, i Joaquima Sancho. Era neta de Joaquim Sancho, militar que quan la guerra de la independència es trobava a Saragossa, n’era un dels defensors.
La besavia quan tenía 15 anys va deixar el col·legi per casar-se amb el militar de Can Maroto. Manuel era cosí germà del Marquès de Casa Ferrandell, i ocupava el càrrec de tinent abanderat del seu Regiment d’Infanteria. A la guerra de Cuba va aplegar una malaltia greu, que l’obligà a tornar a Mallorca, ja molt delicat de salut. Quan la seva filla tenia només un any, va morir l’any 1880.
Els pares des besavi se casaren dia 28 d’agost de 1847, ell tenia 22 anys i els registres diuen que ell era: “Hacendado, hijo de Pedro Oliver Barceló y Juana Ana Nicolau” i ella soltera, 21 años, hija de Miguel y Ana Mª Massutí. Visqueren a la casa del carrer dels Prohisos. Amb aquest matrimoni emparentaren, per primera vegada, els Massutí i els Oliver.- Varen tenir cinc fills: Joana Anna, Pere, Maria, Miquel, el besavi i Masiana Oliver Obrador.
Es besavi va estudiar farmàcia a sa Universitat de Barcelona i va obrir una farmàcia a Felanitx i després va exercí a Es Mercadal a Menorca i a Barcelona.
Però no va ser es primer apotecari de sa família, mes o manco pròxima. Pere Antoni Obrador “Concarrí” oncle des besavi va tenir una farmàcia a Palma i quan mori l’any 1889 va fer hereu el seu oncle Ramón Obrador “concarrí” (1861-1924) que era advocat i va ser degà del collegi d’advocats de Balears. El cosí Mateu Obrador també apotecari va tenir una farmàcia a Felanitx, a Sa Font. Conten que aquest Mateu Obrador “apotecari Concarrí” una nit va arribar tard a ca seva, i sa mare li va dir: “Mateu, no saps estar dins ca teva, sempre ets pel món no tens aturall”, el va renyar per la tardança fins que aquella senyora va acabar l’eloqüència i l’alè i llavors el vetllador li va dir a sa mare: “idò ara no tornaré a sortir mai més!” I així ho va fer. Era fadrí i no va sortir mai més de ca seva. Quan sa mare va ésser morta es va mudar al Port, es va construir una casa a un lloc llavors solitari, se seva va ser sa primera casa gran que es va fer al Rivató. Encara existeix, té una galeria a dalt i un jardinet triangular al costat. Allà va persistir amb la mateixa clausura fins a la seva mort l’any 1917.
Es besavi va nàixer tan sols 17 anys després de sa desgracia de sa “timba”, que va enderrocar-se, a les 4 del capvespre de dia 31 de març de 1844. A Can Barceló, la família Oliver des carrer dels Prohisos, també va tenir molta desgràcia: moriren Joana Maria Oliver Barceló, d’edat de 55 anys, i el seu germà Pere Oliver Barceló, de 53, casat amb Joana Anna Nicolau Vaquer, pare d’Andreu Oliver Nicolau, també mort a la “timba”. La seva germana Caterina Oliver Nicolau també va morir, dos Oliver Barcelo i dos Oliver Nicolau moriren aquell dia. Per si no bastés tanta dissort, Pere Oliver Nicolau, que aquella nit va perdre el seu pare, una germana i un germà i una tia, també va estar a punt de morir ell mateix. Quedà greument ferit, ja el donaven per mort, però quan el veieren que encara respirava, els que l’assistien varen dir: l’hem de salvar, és el darrer que queda de Can Barceló. Dueu tot d’una, una pell de xot de Son Barceló; ha d’esser d’un xot acabat de matar i d’escorxar. Així ho feren, i embolicaren el cos nafrat d’en Pere amb la pell de l’animal sacrificat, i poc a poc, i segurament per l’escalfor, va començar a reaccionar. Va salvar-se, però tota la seva vida tengué una salut molt feble. (aquesta historia la la mos contaren moltes vegades ses ties Barceló.
L’any 1881 Felanitx va patir una segona desgracia, sobre tot per l’establiment d’aranzels per exportar vi a França i mes tard també pel desastre de la fil·loxera. Mallorca pel l’aïllament estava lliure de la plaga. Però l’any 1891 degut a una importació fraudulenta de peus de vinya americans la plaga va afectar a les vinyes de tota l’illa. Felanitx era un del principals municipis productors de vi, transportava milers de litres de vi des de Portocolom al sur de França, sobre tot a Sete i vivia un moment d’eufòria inversionista. Però quan França va establir limitacions duaneres i després amb la fil·loxera se va voure interrompuda de forma dràstica.
El mes d’octubre de 1885, quan tenia 23 anys el besavi que encara estudiava Farmàcia a Barcelona va casar-se amb Maria Dolors Domenge Sancho a l’església de Sant Miquel de Palma. La besàvia tenia 21 anys era viuda de Manuel Maroto Rosselló i era mare d’una filla del seu anterior matrimoni, la tia Catalina Maroto Domenge. El fet donà motiu a un distanciament entre el besavi i els seus pares. Pares i fill se barallaren perquè Miquel s’havia casat sense haver acabat la carrera i amb una viuda que tenia una nina. En qualsevol cas el seu pare, d’amagat, per mediació del seu germà Pere li va pagar els estudis. Miquel pensava que el que l’ajudava era el germà, però els diners eren del pare amb la comanda que els fes arribar a Miquel, sense descobrir la procedència.
La besavia quan se va casar amb el besavi era viuda de Manuel Maroto i Rosselló tinent d'infanteria. Era filla de Bartomeu Domenge, capità de la guàrdia civil, i Joaquima Sancho. Era neta de Joaquim Sancho, militar que quan la guerra de la independència es trobava a Saragossa, n’era un dels defensors.
La besavia quan tenía 15 anys va deixar el col·legi per casar-se amb el militar de Can Maroto. Manuel era cosí germà del Marquès de Casa Ferrandell, i ocupava el càrrec de tinent abanderat del seu Regiment d’Infanteria. A la guerra de Cuba va aplegar una malaltia greu, que l’obligà a tornar a Mallorca, ja molt delicat de salut. Quan la seva filla tenia només un any, va morir l’any 1880.
Els pares des besavi se casaren dia 28 d’agost de 1847, ell tenia 22 anys i els registres diuen que ell era: “Hacendado, hijo de Pedro Oliver Barceló y Juana Ana Nicolau” i ella soltera, 21 años, hija de Miguel y Ana Mª Massutí. Visqueren a la casa del carrer dels Prohisos. Amb aquest matrimoni emparentaren, per primera vegada, els Massutí i els Oliver.- Varen tenir cinc fills: Joana Anna, Pere, Maria, Miquel, el besavi i Masiana Oliver Obrador.
Es besavi va estudiar farmàcia a sa Universitat de Barcelona i va obrir una farmàcia a Felanitx i després va exercí a Es Mercadal a Menorca i a Barcelona.
Però no va ser es primer apotecari de sa família, mes o manco pròxima. Pere Antoni Obrador “Concarrí” oncle des besavi va tenir una farmàcia a Palma i quan mori l’any 1889 va fer hereu el seu oncle Ramón Obrador “concarrí” (1861-1924) que era advocat i va ser degà del collegi d’advocats de Balears. El cosí Mateu Obrador també apotecari va tenir una farmàcia a Felanitx, a Sa Font. Conten que aquest Mateu Obrador “apotecari Concarrí” una nit va arribar tard a ca seva, i sa mare li va dir: “Mateu, no saps estar dins ca teva, sempre ets pel món no tens aturall”, el va renyar per la tardança fins que aquella senyora va acabar l’eloqüència i l’alè i llavors el vetllador li va dir a sa mare: “idò ara no tornaré a sortir mai més!” I així ho va fer. Era fadrí i no va sortir mai més de ca seva. Quan sa mare va ésser morta es va mudar al Port, es va construir una casa a un lloc llavors solitari, se seva va ser sa primera casa gran que es va fer al Rivató. Encara existeix, té una galeria a dalt i un jardinet triangular al costat. Allà va persistir amb la mateixa clausura fins a la seva mort l’any 1917.
Es besavi va nàixer tan sols 17 anys després de sa desgracia de sa “timba”, que va enderrocar-se, a les 4 del capvespre de dia 31 de març de 1844. A Can Barceló, la família Oliver des carrer dels Prohisos, també va tenir molta desgràcia: moriren Joana Maria Oliver Barceló, d’edat de 55 anys, i el seu germà Pere Oliver Barceló, de 53, casat amb Joana Anna Nicolau Vaquer, pare d’Andreu Oliver Nicolau, també mort a la “timba”. La seva germana Caterina Oliver Nicolau també va morir, dos Oliver Barcelo i dos Oliver Nicolau moriren aquell dia. Per si no bastés tanta dissort, Pere Oliver Nicolau, que aquella nit va perdre el seu pare, una germana i un germà i una tia, també va estar a punt de morir ell mateix. Quedà greument ferit, ja el donaven per mort, però quan el veieren que encara respirava, els que l’assistien varen dir: l’hem de salvar, és el darrer que queda de Can Barceló. Dueu tot d’una, una pell de xot de Son Barceló; ha d’esser d’un xot acabat de matar i d’escorxar. Així ho feren, i embolicaren el cos nafrat d’en Pere amb la pell de l’animal sacrificat, i poc a poc, i segurament per l’escalfor, va començar a reaccionar. Va salvar-se, però tota la seva vida tengué una salut molt feble. (aquesta historia la la mos contaren moltes vegades ses ties Barceló.
L’any 1881 Felanitx va patir una segona desgracia, sobre tot per l’establiment d’aranzels per exportar vi a França i mes tard també pel desastre de la fil·loxera. Mallorca pel l’aïllament estava lliure de la plaga. Però l’any 1891 degut a una importació fraudulenta de peus de vinya americans la plaga va afectar a les vinyes de tota l’illa. Felanitx era un del principals municipis productors de vi, transportava milers de litres de vi des de Portocolom al sur de França, sobre tot a Sete i vivia un moment d’eufòria inversionista. Però quan França va establir limitacions duaneres i després amb la fil·loxera se va voure interrompuda de forma dràstica.
La primera filla del matrimoni Oliver-Domenge, fou Maria del Carme que va néixer a la casa numero 126 del carrer del Oms de Ciutat. L’avia paterna de la nina era Masiana Obrador Massutí, pero el pare no volgué posar-li Maciana seguint la tradició mallorquina degut a la baralla amb la mare. Segurament no s’atreviren a batiar-la com a Joaquima, que era el nom de l’altre avia de la nina, per no envinagrar més la qüestió. El nom de Maria del Carme no tenia cap tradició dintre la família, però l’acreditava el fet que l’advocació mariana era molt estimada per l’avia Domenge, i devia conformar-la que a la neta no li diguessin Joaquima.
Maria del Carme Oliver Domenge amb el seu espos Jaume Arnau “es metge Felip” i ses filles Maria i Dolors
El mes de novembre de 1886 en el mateix domicili va néixer el segon fill Pere. Entre els anys 1887 i 1894 varen nàixer Maciana i Joaquima, la primera a Palma, i la segona a Felanitx a on el besavi havia obert una farmàcia..
Pere Oliver Obrador, al que li faltava un dit degut a un accident de caça, era el propietari de Son Barceló per herència de son pare i en Miquel va fer sa carrera d’Apotecari. Pere Oliver Obrador, viudo de Joana Aina Llaneras Bennàssar, se va casar amb Maria Barceló Veny “Cordella”, que era viuda d’Antoni Adrover Ramon i tenia una vertadera adoració pel seu nebot Pere, el meu avi.
En qualsevol cas i malgrat la beralla amb els pares Miquel i Dolors dugueren a la nineta Maria del Carme a Felanitx, amb ganes de reconciliació, per donar-la a conèixer als seus avis Oliver. Com és de raó, entre bona gent, totd’una es feren amics. Va passar, que els de Felanitx varen estimar tant aquella nina, tant els va entusiasmar, que quan el matrimoni Oliver-Domenge passà a viure a Barcelona, ella va quedar a viure amb els avis de Can Barceló, a la casa del carrer dels Prohissos. Quan, després d’anys, des de Barcelona, Miquel i Dolors la varen reclamar, tothom es va disgustar: els avis, perquè enyoraven a sa nina, i sa nina, perquè s’estimava més viure a Felanitx, on s’havia criat, que a la gran ciutat. Ella estava avesada a viure en el poble, no així ses seves germanes Maciana i Joaquima.
Miquel Oliver Obrador, primer posà una farmàcia a Felanitx en el numero 21 des carrer Major cap de cantó amb el carrer de la Mar. allà on hi ha ara sa Banca March i allà va nàixer na Joaquima i posteriorment partiren cap Es Mercadal a Menorca a on el gener de l’any 1894 va nàixer Dolors i finalment partiren cap a Barcelona a on va regentar sa farmàcia de Can Vidal i Ribes al carrer de Sant Pau. A Barcelona nasqueren na Isabel i En Bartomeu.
La mare de la besàvia Maria Dolors Domenge Sancho era Joaquima Sancho Tomàs filla de Joaquim Sancho, militar que quan la guerra de la independència era un dels defensors de Saragossa. Succeí que els seus superiors li ordenaren traspassar les posicions franceses, per entregar una informació secreta a altres tropes espanyoles de més allà del setge estranger. Ho va fer enganant els assetjadors disfressat de foraviler i aprofitant la foscor de la nit franquejant l’Ebre en el silenci. Però a la tornada els francesos el feren presoner encara que se va enginyar per fugir. Llançant-se a l’Ebre va nadar fins a Saragossa. Els francesos, disparaven els fusells però va aconseguir arribar a Saragossa, on fou molt honorat i alabat per les autoritats.
Joaquima Sancho Tomàs se va casar amb Bartomeu Domenge i foren els pares de la besàvia Dolors Domenge Sancho. Bartomeu Domenge era Capità de la Guàrdia Civil. Fill de casa bona de Manacor de ben petit va quedar orfe. Era molt ric, tenia finques a la plaça de la Seu, a S’Aranjassa, Son Domenge, etc. Però tot s’esvaï, la fortuna féu ull. No sabem el que va passar amb l’administració dels seus béns, però sembla que a la mort dels pares uns frares i les monges del Convent de la Concepció de Ciutat foren els seus tutors i quan Bartomeu arribà a la majoria d’edat no conforme amb l’actuació dels tutors els va moure plet. Va guanyar-lo en primera instància, però els vençuts apel·laren la sentència. Al final, va determinar no seguir avant i va renuncià a la seva herència. Va ingressar en el cos de Provinciales, que després va esser inclosa en la Guàrdia Civil. Tots els membres de la milícia de Provinciales, eren de famílies distingides de la societat mallorquina i quan va passar l’episodi del plet, tenia casa al numero 126 del carrer dels Oms.
Bartomeu Domenge va esser alabardero de Sa Majestat i sembla que a Madrid va salvar a la reina Isabel II dels que volien matar-la facilitant la seva fuita del reial palau. Vivia a Madrid i quan la seva esposa Joaquima Sancho, sa filla del defensor de Saragossa, amb el seu primer fill, Jaume Domenge Sancho, anaven a reunir-se amb el seu espòs a Madrid viatjant en diligència, feren parada, per passar la nit, a una posada del camí. Per lo vist aquell vespre quan estaven sopant en el menjador de la posada amb el seu infantó a la falda, uns lladres entraren a la posada. Però aquells lladres, malgrat que dolents, perquè dolents ho eren, tenien així mateix la senzillesa de la gent camperola, i Joaquima que, com el seu pare defensor de Saragossa era ben espavilada, va pensar que calia inspirar compassió i tendresa en aquella gent i els hi va dir “¡Oh y que comen Vds. de bien! Deben de ser Vds. muy ricos al permitirse tales manjares, yo soy muy pobre y no tengo de qué comer. Estoy casada y con mi hijito, voy a reunirme con mi esposo en Madrid para trabajar duramente”. Els saltejadors s’ho begueren. Commoguts, agafaven l’infant en braços i el passaven d’un a l’altre, l’hi feien “moneries” i l’hi donaven menjar del seu. Acabat el seu sopar, la mare de sa besàvia va excusar-se per abandonar el menjador i, abraçada al seu fill, corregué cap a la seva habitació. Va tancar i embarrar la porta i va dormir amb un ull obert. L’endemà de matí, abans del trenc d’alba, quan encara dormien els lladres, agafaren apressadament la diligència i fugien com un llamp d’aquell lloc sinistre.
A finals de mes de setembre de 1846 havien arribat a Mallorca els primers guardes civils i el rebesavi Bartomeu Domenge Raurell, pare de la besàvia, va passar a la Guàrdia Civil. L’any 1868 un cop d’estat de militars i civils va destronar a la reina Isabel II i va ser l’inici dels sis anys de període democràtic, primer amb una monarquia parlamentaria amb el rei Amadeu de Saboya (1871-1873) i després amb la Primera Republicà (1973-1974). A Palma el caos va durar uns dies i el dia 1 d’octubre la gent va tomar l’estàtua de la reina que hi havia a la plaça del mateix nom. Fou llavors quan Bartomeu Domenge, considerar que havia de intervenir per aturar aquell desgavell i situant-se enfront dels revoltosos avalotats, va cridar: al·lots que voleu beure? Ala, beveu tots, anem a beure! I entusiasmats davant tan generosa convidada, la gent va deixar la bullanga antimonàrquica. Deixaren les imatges de la reina, i fou tant gran l’entusiasme, que aixecant el valent capità, el passejaren per tot Palma, satisfets i feliços, mentre el victorejaven: ¡Viva Don Bartolomé Domenge! Des del balcó de ca seva, la seva dona ho contemplava assustada i el capità Domenge la tranquil·litzava: Tot va bé Joaquima, tot va bé!
Es interessant el cas de Joanania Oliver Barcelo, la germana de l’avi del besavi Miquel Oliver i Jaume Ferrer Barceló, Rito nat a Felanitx, 1847 i que va morir a Montevideo l’any 1918 a on va prosperar molt. Aquest felanitxer emigrant, s’havia casat a Felanitx amb Joana Aina Oliver Obrador. Jaume Ferrer quan ja estava situat, va convidar a anar a reunir-se amb ell a la seva esposa, però Joana Aina no va voler deixar Felanitx. En Jaume li va enviar un capellà, per acompanyar-la a l’Uruguai, que la va anar a recollir a Felanitx, però tampoc Joana Aina va voler partir. A vista de l’èxit de les seves gestions, l’espòs va prescindir d’ella. Va organitzar-se una nova família. Així, al menys, ho sentirem contar.
Pere Oliver Domenge se casaren l’octobre de 1915 y visqueren a Barcelona fins l’any 1926 en que se trasllaren a Felanitx a on l’avi va obrir una Farmacia.
L’avi va ser elegit batle de Felanitx pero a resules del cop d’Estat de joliol de 1936 la farmacia fou assaltada i destruida pels falangistes i l’avi va a ver de fugir i exilar-se a Filipines a on vivía la seva germana Joaquima.
L'avi va tornar de l'exili l'any 1952 pero els farmaceutics de Felanitx, tot i que el col·legi d'Apotecaris no li posava cap problema, s'oposaren a que tornas obrir la farmacia amb l'argument de que havia abandonat el servei el joliol de 1936 sensa justificacio. Lo cert es que s'havia vist obligat a fugir perque la mateixa gent que li impedia tornar obrir la farmacia el cercava per matar-lo. L'avi va intententar refer la seva vida a Felanitx i tenguerem la sort de poder viure amb ell fins a la seva mort l'any 1968.
Aquells anys 1950 el futbol era part important de ses nostres vides. Tots els caps de setmana seguiem al Felanitx tant si jugava a Felanitx conm a altres camps de Mallorca.
En aquestes fotografias veim es papa quan jugava amb un equip de Sant Alfonso en es camp de’s Torrento en el que també jugaven el tio Miquel Massutí Rosselló i altres amics seus amb els que seguiem el Felanitx per tot Mallorca. A la dreta En Miquel germà i jo mateix en es camp de's Torrento en un partit en que el Barça de'n Kubala va jugar a Felanitx.