Els meus besavis: Miquel Reus Bennàsser i
Maria Antònia Bordoy Oliver
El meus besavis son Miquel Oliver Obrador (1861-1930c) i Maria Dolors Domenge (1863-1911); Miquel Reus Bennàsser (1841 – 1930c) i Maria Antònia Bordoy Oliver (1875 – 1925c); Miquel Josep Massutí Roig (1856 – 1931) i Magdalena Alzamora Riera (1864 - 1935) i Raimundo Manzanares (1851 – 1929) i Juana Garcia (xxxx – 1958c).
L’any 1895 Miquel Reus Bennàsser es casà amb Maria Antònia Bordoy Oliver quan ell tenia 54 anys i ella 20 anys a l’església del Convent de Felanitx la qual s’omplí de gent que volia veure la festa. Ella era de Bunyola i 25 anys mes jove que el seu espòs. Ma mare, Mariantonia Reus Manzanares (1926 – 2007), me va contar que la seva avia, a la que no va conèixer, sovint pujava en el terrat de la casa de Felanitx per voure ses muntanyes de la serra de tramuntana que tant enyorava. Aquesta circumstancia me va angoixar i la angoixa va créixer quan el meu padrí Miquel Reus Manzanares (xxxx – xxxx) me va contar que el seu avi, quan tenia 25 anys, havia assistit en el bateig de Mariantonia Bordoy i que en aquell moment va dir: ”aquesta serà la meva esposa” i així va ser.
Poc mes recordaven ma mare i el meu padrí de la seva avia paterna. Una dona que tot i que era 25 anys mes jove que el besavi va mori abans que ell. El que també recordava ma mare de la seva avia es que s’havia preocupat molt de la educació del seu fill Pere A. Reus Bordoy. L’havia incitat a llegir de molt jove obres com el Quijote de Cervantes i els Episodios nacionales de Perez Galdos i havia propiciat el que anés a cursar estudis de dret a l’Escorial. Me va contar que en una ocasió, quan l’avia ja havia mort, anaren a Palma en sa galera tirada per cavalls que tenien i que feren nit a Algaida. A Palma s’allotjaren en el Gran Hotel, a on tenien una habitació permanentment reservada, el que avui es el Caixaforum. En aquella ocasió anaren a una joieria de la plaça de Cort i el seu avi li va regalar una cadena d’or amb una medalla. També me va contar que abans de morir col·lacionava claus i tenia una habitació a on les tenia totes penjades.
Miquel Reus Bennàsser era un adinerat terratinent, tal que a Felanitx se deia que no se podia arribar o sortir del poble sense passar per terres de la seva propietat. Va tenir un fill, Pere Antoni pel que jo faig el nom i dues filles Jerònia i Lluïsa. Li agradava fer vi amb raïm de les seves possessions en el celler de ca seva a Felanitx. El besavi era cosi de Mateu Obrador Bennàsser (1852 – 1909) escriptor i lul·lista, que va estar al servei de l’arxiduc Lluis Salvador d’Austria com educador dels seus fills i que es l’autor dels versos que en reben a Son Salvador.
Del que si coneixem mes detalls es de la seva vida pública. L’any 1874 se va produir a Espanya el cop d’Estat, anomenat pronunciament militar del general Martínez Campos contra la República. Això va suposar la restauració de la monarquia borbònica i el començament del regnat de Alfons XII. Davant aquests fets, el besavi se va reunir amb Bartomeu Alzamora Soler, parent de la besàvia Alzamora, Pere Obrador i Julià Suau per fundar el partit polític fusionista de Felanitx per fer oposició als conservadors que en aquell moment estaven eufòrics per la restauració de la monarquia. El febrer de 1876 també arribà a Felanitx la noticia de l’acabament de la guerra civil carlista i se feren grans festes amb motiu del final de la guerra i fou l’any en que se va començar a construir la plaça de toros.
El Partit del besavi era el Liberal-Fusionista creat per Práxedes Mateo Sagasta i que amb el partit conservador de Antonio Canovas del Castillo constituïen el sistema bipartidista de alternança en el govern que va caracteritzar la restauració a finals del segle XIX i principis del segle XX. Aquest sistema bipartidista mantenia el socialisme, l’anarquisme i els republicans apartats del poder. Així les coses l’any 1881 se convocaren eleccions i el nou partit fusionista va guanyar-les i el besavi va ser anomenat batle. L’any 1884, el besavi Reus seguia essent batle i els principals terratinents, propietaris i comerciants de la Vila fundaren el Banc de Felanitx. Entre els fundadors hi trobam diversos familiars de les branques Massutí i Oliver. El besavi va ser anomenat president del Banc i Miquel Massutí Roig, el besavi Massutí, Director Gerent del Banc. Durant el mandat el besavi Reus l’1 de juliol de 1884 s’inaugurà el telègraf que posava la Vila en comunicació amb tot el planeta.
L’any 1887 hi va haver noves eleccions i, contra tot pronòstic la victòria fou pels conservadors i republicans, una coalició contra natura que va aconseguir tombar els fusionistes i Telm Bordoy va ser elegit batle. Les següents eleccions de 1895 foren novament molt igualades, en aquest cas els conservadors varen tenir més vots, però no varen aconseguir governar i nomenar batle ja que, pel joc de les minories, fou un fusionista el que va ser anomenat batle. Es curiós que entre els portaveus conservadors que mes se feien notar a les sessions de l’Ajuntament hi trobam el besavi Reus que abans havia estat batle fusionista mentre que els de la majoria eren el batle Salvador Vidal Valls de Padrines, el besavi Pere Massutí Roig i el seu oncle Sebastià Mesquida Massutí. Però immediatament, el febrer de 1896, se va originar un conflicte i el besavi, aquesta vegada com a conservador, va tornar ser batle. Tot va començar quan el Governador destituí el batle Salvador Vidal i vuit regidors fusionistes, tots manco el besavi Massutí i el seu oncle Mesquida i va nomenar interinament altres regidors conservadors i republicans. Tot per qüestions de política local i conseqüència d’una inspecció. Els conservadors, que ja feia temps que volien el poder, buscaren desfer-se així com fos dels fusionistes. Sebastià Manrresa a la seva novel·la “El blues de Maceo” se refereix a Felanitx en aquells anys de finals de segle i a la decisió del governador civil. Els regidors fusionistes suspesos foren processats però l’Audiència fallà que no existien indicis de delicte i que la suspensió era improcedent tornant així el batle i els 8 regidors fusionistes. Encara que la cosa no acabà aquí perquè el Governador consultà a Madrid si la reposició del batle i regidors fusionistes havia estat procedent i contestaren que no, així que tornaren esser suspesos i de nou entraren els conservadors.
L’any 1897 se va construir el casino de Felanitx i el besavi Reus va ser anomenat president. Aquell any hi torna haver eleccions que donaren altra vegada la victòria als conservadors, i el besavi seguí de batle. Però el mes d’agost després de l’assassinat de Cánovas, els conservadors foren suspesos i processats però aquest procés també va acabar amb sobreseïment. Eren temps de desconcert polític i de confusió, un autèntic desgovern que impossibilitava una administració municipal eficient. Així que conservadors i fusionistes decidiren emprendre una acció conjunta en benefici de la Vila que va du a resultats ben positius. La batlia va tornar als conservador i el besavi va tornar ser batle, però resultat de l’acord el mateix dia dimití i tornà entrar el fusionista Salvador Vidal Valls de Padrinas. Aquell any va acabar la guerra que des de 1868 Espanya mantenia amb els independentistes de Cuba amb una guerra amb els Estats Units i la independència d’aquell territori. Pel temor a un desembarcament yankee, arribà a Felanitx una columna mòbil, composta de 617 soldats que circulava per l’illa per infondre valor a la gent.
Apart de tot això, hi ha quatre objectes, tres referencies materials, que me connecten amb el besavi Reus: el primer, un quadre d’un vaixell, el vapor Santueri; el segon, el regal que me va fer ma mare quan me vaig llicenciar en ciències biològiques a la Universitat Complutense l’any 1973, 56 volums de la Histoire Naturel del compte de Buffon, el tercer el regal que el meu padrí de fons Miquel Reus Manzanares me va fer el dia que me batiaren a la església de Sant Miquel de Felanitx, un preciós rellotge de butxaca i el quart un certificat de 1809, extracte del foli 158 del llibre d’actes de l’Ajuntament de Felanitx del període 1798-1813.
L’any 1883, en que el besavi era president del Banc de Felanitx i seguia essent batle, junt amb altres empresaris felanitxers compraren un vapor i li posaren el nom de Santueri. El Santueri era un vaixell de ferro de 53 metres d’eslora i motor de 160 cavalls que li permetien transportar 158 tones de carrega. Havia estat construït l’any 1855 a Newcastle i primer havia traslladat passatgers entre Londres i Hamburg, a partir de 1866 ho va fer entre França i Alger i posteriorment ja amb bandera espanyola entre Barcelona y Alger fent escala a Maó i Palma. Finalment l’any 1883 va ser adquirit pel consorci d’empresaris de Felanitx. Se sap que el mes d’agost de 1890, navegant de Tarragona a Tolón va rompre l’eix de l’hèlix i va ser venut. Els anys que tengué base a Portocolom majoritàriament exportava vi al port francès de Sete i de tornada solia transportar blat per la fabrica de Farinera Balear des Pont d’Inca.
El treball publicat l’any 1999 per Ferran Pujalte titulat “Transports i comunicacions a les Balears durant el segle XX” parla d’aquesta època d’expansió a Felanitx i a mes de fer referencia a la fundació del Banc de Felanitx el 1883 i del Credito Felanigense el 1888. Relata també que un gruo de empresaris vitivinícoles armaren el vapor Santueri per exportar vi a França a on se patien els afectes de la fil·loxera. Una expansió que si mes no acabaria dràsticament l’any 1891 amb l’arribada de la fil·loxera a Mallorca. Mallorca se va mantenir aïllada i lliure de la plaga fins a 1891. Però degut a una importació fraudulenta de peus de vinya americans la plaga va afectar a les vinyes de tota l’illa. Felanitx era un del principals municipis productors de vi, transportava milers de litres de vi des de Portocolom al sur de França, sobre tot a Sete i vivia un moment d’eufòria inversionista que amb la f fil·loxera se va voure interrompuda de forma dràstica.
En quant al segon dels objectes referits, ma mare Mariantonia Reus Manzanares me contava que el seu avi Miquel Reus, un dels armadors del Santueri, mes d’una vegada va embarcar-s’hi per viatjar a Sete i d’allà en tren fins a Paris a on feia estades d’un mes. El cas es que en un d’aquests viatges en torn a 1885 el meu besavi va comprar un rellotge d’or que posteriorment va passar en el seu net Miquel Reus.
Com ja s’ha dit, el meu padrí el me va regalar i a mi m’encantava jugar amb ell. Quan encara no havia fet els 10 anys vaig patir una hepatitis que me va fer estar dins es llit mes d’un mes. Per passar el temps jo volia jugar amb el rellotge i ma mare no sabia dir-me que no. En una d’aquelles ocasions el rellotge me va caure se va rompre es vidre i va deixar de funcionar. El vaig dur a molts de rellotgers, un d’ells de Barcelona prop de via Laietana que m’havien dit que era el millor, però tots me digueren que no tenia arreglo que tenia romput l’eix del volant i que per aquests rellotges tan antics no hi havia recanvis. Però un dia parlant amb una amiga marxant d’art de Barcelona li vaig comentar el fet i me va dir que ella coneixia qui segurament el me podria arreglar. Lo mes sorprenent va ser que quan me va donar l’adreça del rellotger va resultar que tenia el taller en el carrer d’es porrassar vell d’Alaior a Menorca, el mateix carrer de la casa dels meus sogres a on feim llargues estades cada any. El rellotger, en Barto Gomila va resultar ser el nostre veïnat . Tant aviat com vaig entrar en el taller http://tallerdeltemps.es, en Barto me va dir que si, que tot i que duria molta feina, el rellotge tornaria funcionar. Me va explicar que aquest tipus de rellotges, un rellotge de butxaca tipus sabonet, havia representat un dels principals avenços tecnològics del segle XIX, perquè reduïren la maquinaria lo qual els feia portables aconseguiren fer-los mes precisos i regulars i així se va iniciar la producció en massa de rellotges suïssos a finals del segle XIX
En Barto va trobar dins la capsa del rellotge una segona esfera, la que segurament duia el rellotge en origen. La que jo havia vist sempre era mes adornada que aquesta i segurament va ser posada pel besavi quan el va comprar per fer el rellotge mes “valuós”. Me va fer notar que tot anava marcat amb la mateix numeració de referencia. Jo vaig decidir tornar muntar la esfera original. En Barto Gomila va fer una feina extraordinària i a mes de reconstruir l’eix del volant, una peça de mig centímetre que va fer amb un tron de precisió, va desmuntar el rellotge peça a peça per eliminar tota la brutor i l’òxid que amb el temps s’havia acumulat. Va trobar un vidre per reposar el que s’havia romput quan me va caure fa 60 anys i la capsa d’or, que també estava deteriorada, va ser restaurada en el taller de joieria d’en Dani Fabregues, també en el carrer d’es porrassar vell d’Alaior. D’aquesta manera se va completar la recuperació del rellotge del meu besavi i va ser a Alaior un poble que sempre sorprèn.
El com l’Histoire Naturel del compte de Buffon va arribar a les meves mans també te la seva historia. Es metge Nicolau Ramon Soler era el cunyat del besavi Reus. Estava casat amb Francisca Reus Bennàsser i va estudiar medicina a França en el moment en que Claude Bernard ensenyava les seves teories sobre la medicina experimental, origen de la medicina actual. Per Bernard l’anatomia comparada era un element important en el seu estudi del cos humà. Per això es lògic que Nicolau Ramon adquirís l’obra publicada per Buffon cent anys abans. En el primer tom vaig trobar, a mes de la certificació de la propietat dels llibres, el rebut de compra a nom de Lluïsa Soler la seva mare. Nicolau Ramón Soler i la seva esposa Francisca Reus Bennàsser, moriren sense descendència i es així com aquests llibres arribaren a la biblioteca de can Reus des Convent. Passaren el anys i en torn a 1945, l’avi Pere A. Reus havia estat condemnat a mort en un ignominiós judici absent de tota garantia legal i afusellat en definitiva per la seva fidelitat a la constitució democràtica per l’exercit sollevat. La seva esposa, la abuelita Pura Manzanares, també havia estat condemnada a mort, commutada aquesta pena per cadena perpetua i finalment alliberada. La família intentava sobreviure i pagar les quantioses multes de responsabilitats polítiques que li havien imposat amb tots el bens incautats però semblava que la tempesta començava a escampar. En aquell temps mon pare Miquel Oliver Massuti havia estat alliberat d’els camps de treballs forçats en que l’havien empresonat l’estiu de 1936 sense cap motiu documentat. Mon pare ja festejava a ma mare i estudiava Ciències naturals a la Universitat de Barcelona. El cas es que arribaren noticies a Can Reus de que els falangistes, segurament no satisfets amb tot el mal que havien infringit a aquella família de be, volien fer un registre de la casa per cercar motius que permetessin obrir noves causes penals. Pura Manzares ho va tenir clar, de cap manera volia tornar passar per l'infern que havia passat. Ens ho han pres tot va dir, si han de trobar algun motiu que els hi pugui servir ha de ser a la biblioteca, i decidirem cremar-ho tot. Uns amb sa guillotina de s’impremta, a on l’avi Reus havia imprès el primer diari en català de la part forana, tallaven els lloms del llibres i altres feien foc. Ma mare estava en el primer grup i quan arriba a les seves mans la Histoire Naturel del compte de Buffon i va voure els magnífics dibuixos d’animals va dir, això serà per en Miquel i ho va deixar de banda. Poca cosa però gracies a ma mare alguna cosa se va salvar d’aquella biblioteca i de la barbaria enemiga de la cultura, de la justícia i de la llibertat que tant de mal va fer en el nostre poble.
Finalment el quart objecta. Es tracta d'un document sol·licitat per Joan Reus Veny tio del besavi Reus que certifica entre d’altres que “la genealogía principal de Reus es de las familias más distinguidas y honradas de dicha villa (Felanitx) ... es tenida y reputada por noble y sus descendientes por hidalgos notorios de sangre”. En la mateixa línia, anys mes tard, el 1921, Mosen Cosme Bauza va beneir el retaule de la capella de la família Reus que hi ha a l’església del Convent de Sant Agustí de Felanitx i en el sermó que va pronuncià i dirigint-se als Reus presents deia: “Do es, però do exquisidíssim del cel i d’una importància grandiosa, que un poble tanga famílies ab destins transcendentals” i afegia referint-se a les famílies que a 1671 feren possible l’església de Sant Agustí “entre d’elles però, i mes en concret, veig come capitana goijosa portant bandera, la família del honorable Pere Reus (Bordoy)”.
Però sorpresas tiene la vida, diu sa cançó de Rubén Blades. No hagueren de passar molts d'anys perquè tot se capgiràs a can Reus des Convent de Felanitx, una nissaga de la que tenim noticia ininterrompuda pel llibre d’actes de la família iniciat per un Miquel Reus des de l’any 1674. Miquel Reus Bennàsser era la desena generació d’aquesta nissaga. Amb la dotzena generació, la del meu padrí Miquel Reus Manzanares i amb les seves filles, les meves cosines Puri i Magdalena Reus Verd la nissaga de can Reus d’es Convent de Felanitx escriurà la seva darrera pagina. El llibre d'actes de la família, el retrat del besavi i els quatre objectes referits son a la fi les restes del naufragi.
Extracte del llibre d’actes de la família Reus des Convent de Felanitx
